A la majoria de nosaltres ens agrada compartir. Així, si es compra un llibre, es voldrà deixar als amics perquè en puguin gaudir. Això és legal, perquè el llibre és propietat teva. El mateix hauria de passar quan es compra un disc de música, el problema arriba quan, gràcies a la tecnologia, podem copiar les nostres coses indefinidament i a un cost menyspreable.
Les productores, per defensar-se d’això el que fan no és vendre les cançons o el programa informàtic, sinó vendre una llicència d’ús on s’asseguren que no ho puguis compartir amb ningú. Així, la indústria musical s’enriqueix enormement gaudint del monopoli de la còpia i a través de promoure lleis com l’emmarcada dins l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible.
Aquesta llei permetrà que a través de la Comissió de la Propietat Intel·lectual, els funcionaris de l’estat puguin tancar webs que continguin enllaços de descàrrega sense un sentència judicial que ho permeti i segons el seu criteri. Amb aquesta llei es ficaran els drets d’autor per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva, a l’accés a la cultura i a la llibertat d’expressió, i ens posarà a l’altura de països tan poc democràtics com Xina.
Article publicat al periòdic “La Bicicleta“, número 9 (gener del 2009)
I amb els llibres electrònics passarà el mateix.
El que pasa es que a espanya sempre es desperten tard. Si quan tocava s’hagués oferit la compra de cançons en mp3 no ens haguessim acostumat a descarragar-los. I ara amb els llibres, és fàcil comprar llibres electrònics en anglès, però en castella i català es molt difícil.
A espanya en comptes d’adapar-se es preocupen de després anar tocan els nassos a tothom, per mantenir un model de negoci antic.
Ep!! És sOstenible
Arreglat, gràcies!
Bon article! No ho sabia això que la indústria musical només et ven els drets de reproducció… que fort.
I posats a ser tocacollons amb el tema de la llengua, en català mai es diu “Xina” sinó sempre “la Xina”